dilluns, 25 de setembre de 2017

La festa major al pregó de Marina Garcés


Aquest 2017, la filòsofa Marina Garcés ha estat l'encarregada d'escriure i llegir el pregó de les festes de la Mercè de Barcelona. Deixant de banda que tot el pregó és una peça per emmarcar (el podeu llegir sencer aquí), hi ha un fragment sobre el sentit de la festa major que trobo molt emotiu i encertat. És aquest:
Als pobles petits i als barris, les festes majors marquen el calendari cíclic del retrobament públic. Si el Nadal és el moment del retrobament privat, de «volver a casa», com deia l’anunci, les festes majors a la nostra cultura són el moment de tornar a la plaça i als carrers per posar al dia les nostres vides i saber què se n’ha fet de cada un de nosaltres. Jo ho vaig viure a la Selva de Mar, el poble de la meva infància i primera joventut. Quan arriba la festa major, a primers d’agost, tornen al poble els qui n’havien marxat, se sent amb més força l’absència dels morts, se celebren les primeres passes dels més petits, quan ja poden ballar a primera fila de l’escenari, es retroben antics amors, se sent enveja dels joves que surten a ballar i a festejar, i s’acompanya la tristor dels vells i malalts quan es perden, per falta de forces, el seu primer ball. També és el moment en què es fan evidents els divorcis i canvis de parella, les baralles personals i els conflictes polítics, els disgustos, les soledats i els mons trencats. Sempre sabem que hi ha algú que, per alguna raó, no tornarà. Però fins i tot les absències compten. (...) A les ciutats grans, les festes majors s’han convertit en grans festivals, en esdeveniments de masses en què cada cop és més difícil trobar-nos. Quedes amb els amics, i segur que al cap d’una estona ja els has perdut entre la multitud. El consum i l’oci cultural dominen la festa i dissolen el retrobament.

divendres, 22 de setembre de 2017

L'avi Joan, acordionista

El meu besavi per línia paterna, Joan Puig i Font (1888?-1961), nascut a Llorà (Sant Martí de Llémena), era acordionista. No sé si algun genetista podria explicar si això té alguna cosa a veure amb que tota aquesta branca familiar estiguem relacionats d'una manera o altra amb la música. Vés a saber. En tot cas, l'avi Joan (com se l'anomena a la família) no era músic d'ofici: tocava per al seu entreteniment personal, i només molt escadusserament en públic. Va començar a tocar perquè va ensenyar-n'hi un amo, traginer, per qui havia treballat abans d'anar a raure a Banyoles.

Tot el que sé de l'avi (besavi) Joan ho sé per mon avi, Joaquim, que també s'aficionà a l'acordió, primer amb el diatònic, com son pare, i després al cromàtic. De fet, d'aquesta faceta musical de mon avi no n'ha quedat gaire cosa: després de casat, i a l'anar a viure a Olot, ja no tocà l'acordió; els instruments es van fer malbé i es van llençar, i no n'hi ha cap fotografia; i mon avi no s'hi va dedicar prou com per poder-ne recordar gaires anècdotes. Com a molt, recordava que, en una festa organitzada a can Torres (els de la xocolata, on hi treballava) el propietari, el senyor Costa, li pregà que portés l'acordió per animar la vesprada amb els treballadors. 

Pel que fa al repertori, tot el que sé és que tocaven pericons, valsos, masurques i peces de l'època, si bé comentava que no tocaven gaires pasdobles. Sobre el repertori específic de l'avi Joan (interessant, ja que es tractaria de repertori més antic), només tenia record de dues peces concretes: el vals "Sobre las olas", de Juventino Rosas, i una misteriosa peça, "Dos enamoraditos que van a Roma".

Durant anys, m'he estat trencant les banyes amb aquesta música. Què nassos podria ser? Tal i com explicava mon avi, era una peça que tocava sovint, per a lluir-se. Finalment, he descobert que aquesta cançó va ser recollida a Barcelona per a l'Obra del Cançoner Popular Català, i que està publicada al volum XIX dels materials.

Aquí us en deixo la música i la lletra, per si algun acordionista s'anima a fer-la reviure!



Dos enamoraditos (bis)
se van a Roma (bis).
Se van a Roma, sí;
se van a Roma, no,
se van a Roma,
a ver al Padre Santo
si les perdona.
En llegando a Roma
van preguntando
donde estaba el palacio
del padre Santo.
Cuando están en palacio
van preguntando
dónde tiene la silla
el Padre Santo.
El Padre Santo dice
si son casados.
Dice la peregrina:
-Somos hermanos.-
El Padre Santo dice
qué edad tienen.
-Quince la peregrina,
yo diecisiete.-
El Padre Santo dice
por qué pecado.
-Hemos dormido juntos
siendo hermanos.-
Les da por penitencia
que no se hablen.
Desde Roma a Valencia
no se han hablado.
Al llegar a Valencia,
piden posada,
que la peregrinita
está cansada.
Allá a la medianoche
tuvo una niña,
con el sol en el brazo,
cosa más linda.
-¿Qué nombre le pondremos?
-Rosa María.

Materials. Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
Volum XIX: Memòries de recerca a la Casa de la Caritat de Barcelona
per Joan Tomàs
a cura de Josep Massot i Muntaner
L'Abadia de Montserrat, 2009
Pàgs. 238 i 239

divendres, 15 de setembre de 2017

Instruments musicals: el nom fa la cosa?

Com deuria anomenar aquest instrument el picapedrer que el va esculpir?

Quan recuperem expressions culturals tradicionals (i els instruments musicals en són unes d'elles), un dels dubtes que ens apareix és: com les anomenem? Perquè el temps molt sovint ha canviat el significat de les paraules, i un mot que podia despertar cert consens lingüístic en un moment, pot portar a confusió en un altre. Per exemple, la paraula "gaita". Si ens fixem en l'entradeta que té en l'Alcover-Moll, veurem que és una paraula d'ús antic en llengua catalana:

«Sonant ab menestrils violes d'archs, arpes, rabaquets, gaytes y tambors de cordes», doc. a. 1599 (Col. Bof. xli, 375)

«Los honorables consellers foren informats que sa altesa seria servit que's fessen algunes gaytes hi balls per la sua venguda, y axí fonch proposat si li farien alimàries, y lo consell desliberà que attès que ja li'n havien fetes per la sua primera vinguda y sa altesa no demanava sinó balls ho gaytes, que fossen logats molts juglàs qui de dia sonassen y de nit per los lochs acostumats», doc. a. 1551 (Ardits, iv, 228)

Ara bé, què significava aquesta "gaita" al segle XVI? Era un instrument de vent de doble inxa o de inxa simple? Tenia sac o no? Avui, per influència de la gaita gallega, s'associa el mot gaita al que anomenem cornamusa, o sac de gemecs. Però en molts llocs, com Morella i el Baix Aragó, o com Navarra, "gaita" és un instrument de doble canya, relativament curt, i que es toca directament amb la canya a la boca (sí, el que avui anomenaríem també dolçaina, gralla o xirimita). I, en d'altres llocs gaita pot ser una flauta de tres forats (Zamora, Extremadura...) o fins i tot un acordió (Brasil). A banda que molts "sacaires" (això sí que és un neologisme!) rebutgen el mot "gaita" per així diferenciar l'instrument català de la resta de cornamuses ibèriques.

Però fixeu-vos amb tres mots nous que us acabo d'esmentar: gralla, dolçaina i xirimita. La gralla, sembla que genera cert consens. Però, és el mateix una gralla, que un grall? Ho dic pels "gralls de pastor" (també anomenats "gralla"), uns instruments esmentats moltes vegades pels folkloristes, i que serien també uns instruments de doble canya. I, alhora, aquest "grall", tocat com una "gralla", comparteix nom amb el "grall" de la cornamusa, que és el tub melòdic de l'instrument (i que es pot tocar separat de la resta, com una gralla). Pel que fa a la dolçaina, aquesta paraula ens remet directament a l'instrument valencià. Però aquí cal fer-hi un matís: com hem dit, a Morella és anomenada gaita. Però a certes zones d'Alacant és anomenada xirimita. Sí, xirimita, una paraula directament emparentada amb xeremia, que pot significar un instrument de vent de doble canya més llarg que una gralla (Catalunya), una cornamusa (Mallorca) o un instrument de canya simple (reclam de xeremies o xeremieta, Eivissa). De fet, aquesta xeremia catalana actualment és generalment anomenada "tarota". Segons el diccionari Labèrnia, "tarota" és un instrument musical de vent, però és curiós que és un mot amb molt poques referències antigues.

Tornant a les cornamuses, és interessant veure que a diverses zones d'Itàlia aquesta és anomenada "zampogna". Una paraula emparentada amb la "zanfona" o "zanfoña" castellana, que avui aquí anomenem "viola de roda". Però fa uns dies un company d'Olot em va fer recordar que, en català, havia estat habitual anomenar "samfònia" o "samsònia" a l'harmònica. I, ja que parlem d'Olot, deixeu-me compartir una anècdota familiar. Jo, fa uns anys, tocava la gralla en una colla gegantera de Barcelona. Doncs bé: a Olot, els avis, alguns cops s'interessaven per la meva afició musical. Però resulta que Olot és una terra on la gralla hi és un instrument totalment foraster, de manera que la paraula "gralla" no formava part del vocabulari habitual de casa. A vegades sí que em preguntaven: "-Com va la gralla?". Però, de tant en tant, si la paraula no els venia al cap, em preguntaven, no per la dolçaina, o per la gaita, sinó per la "xirimia" o per la "turuta". I estic segur que ells no coneixien, ni la "xeremia", ni la "tarota". D'on havien tret aquestes paraules?

Tot plegat ho dic perquè, sovint, sense adonar-nos caiem en la temptació de pensar de manera moderna les expressions tradicionals. Avui, trobem perfectament normal que cada cosa tingui un nom, i cada nom tingui una cosa. Però aquesta normalitat és absolutament moderna. Durant segles, un mateix instrument ha tingut diversos noms, i un mateix nom ha servit per a designar instruments diversos. I, a més, aquesta diversitat també ha anat canviant amb el pas del temps. I això, lluny de ser un problema, és senzillament un fet. I, com a tal, el podem veure com un valor. D'entrada, perquè enriqueix la llengua. Però també perquè és un recurs lingüístic que estem perdent. Quan mons avis anomenaven "xirimia" o "turuta" a la gralla, el que feien era fer ús d'un mot genèric, que facilitava l'entrada d'aquell objecte fins llavors estrany dins l'imaginari propi i habitual amb tota normalitat. Com anomenar "samsònia" a l'harmònica.

Així doncs, procurem no perdre aquesta diversitat, aquests usos, perquè també són cultura popular i tradicional, que finalment és el que ens agrada, no? Que el nom no faci l'instrument musical!

dimarts, 12 de setembre de 2017

Cultura tradicional i popular: actuar o participar?

Ball de cercolets (Vilafranca)

Ara fa un parell de setmanes, vaig publicar al blog un article sobre la sardana. Exactament, sobre el fet que és una dansa que cada cop desperta més el meu interès. Vaig anotar-hi alguns punts forts, i també vaig contraposar-la a un altre àmbit de la cultura popular i tradicional, el de la música per a gegants, balls de seguici i cercaviles, tot fent evident la distància entre aquests dos móns, i el perjudici que representa aquesta incomunicació. L'article, però, no aspirava en cap cas a tenir l'impacte que finalment va tenir, i que encara em té ben desconcertat. A ran de la publicació, m'han entrevistat al programa Coblejant de Ràdio Calella, he tingut una fantàstica trobada amb un expert en patrimoni immaterial, m'ha arribat que l'article ha estat circulant via uatzap entre els membres de la Confederació Sardanista de Catalunya i, ara mateix, està a punt d'arribar a les dues mil visites, segons m'informa Blogger. Renoi!

Tot plegat ha fet que, aquests darrers quinze dies, hagi seguit donant voltes al tema. Sobretot, al paper que juga la sardana dins la vida de la cultura popular i tradicional. És cert: la sardana no és estrictament "cultura popular i tradicional", ja que no neix en un context de tradició, sinó en un entorn de transició a la modernitat, com la rumba, l'havanera, o l'ús de l'acordió diatònic (per a no repetir-me, si voleu saber què entenc jo com a "cultura popular i tradicional", feu una ullada a aquest article). Però sí que és cert que la sardana aporta una manera d'entendre el paper social de la dansa que és plenament el model tradicional de dansa, i que per això la situa al costat mateix de danses tradicionals com les jotes de l'Ebre, el ball de bot mallorquí, els contrapassos de la Catalunya Vella, les danses occitanes, etc. (i, alhora, incorpora elements "moderns" molt interessants, especialment pel que fa a la composició de les músiques, o a la instrumentació de la cobla).

Una primera reflexió que m'he fet ha estat sobre el paper que juga la sardana en la festa. Hi pensava el dia de Sant Fèlix, quan al sortir de la feina vam fer cap a Vilafranca. Sant Fèlix és una de les meques dels que ens agrada la cultura popular i tradicional: matinades, castells, processó (amb els balls i figures: l'àliga, el drac, els gegants, el ball de panderos, de pastorets, de figuetaires...), l'entrada del sant, el cant dels goigs, el ball de gralles... El protocol festiu és admirable, i ple de detalls: el paper dels administradors, el paper de la corporació municipal (amb la presència de l'alcalde a la processó), el paper de les autoritats eclesiàstiques... I tot, tot, ple de gent jove. De totes les edats, sí, però ple de joves. De joves que ballen (hi ha llista d'espera!), joves que pugen als castells, joves que es troben a casa dels que tenen balcó per a veure passar la processó, o joves que vénen de tot Catalunya a gaudir de la diada. I tots els actes tenen lloc en uns pocs carrers, que són el centre de la ciutat: la plaça de Santa Maria, la plaça de l'Oli, la plaça de la Constitució, la plaça de la Vila, la Plaça de Sant Joan... Tots? Bé: tots, tots, no. Les sardanes, no. El dia de Sant Fèlix, just quan els vilafranquins que han anat a castells dinen o fan la migdiada, i mentre reposen abans de sortir a veure el ball de l'àliga que dóna el tret de sortida a la processó, al Parc del Tívoli (és a dir, en un lloc totalment aliè al rovell de l'ou festiu de Vilafranca) es fa la ballada de sardanes. Una ballada que, a més, encavalca el seu horari amb la processó. No hi ha ballada nocturna abans del ball de gralles. No hi ha ballada a la plaça de Santa Maria abans de començar la processó. No hi ha ballada davant l'ajuntament abans dels castells, no. El dia de Sant Fèlix no hi ha sardanes allà on hi ha joves que admiren i estimen la cultura popular i tradicional.

Ball de l'àliga a l'inici de la processó (Vilafranca)

La sardana, a "la més típica" (així anomenen els vilafranquins la seva festa), ni hi és, ni se l'espera. I no em digueu que això és perquè la sardana no és tradicional del Penedès: la sardana és un model de dansa que, més enllà de la dansa concreta, hi és un model totalment tradicional; la sardana, des de fa més de cent anys, s'ha ballat sempre al Penedès (per no parlar de les sardanes instrumentades per a formació de gralla); i la sardana no és menys pròpia del Penedès que les músiques que es toquen al ball de gralles. Per què passa això? No conec els intríngulis de la festa vilafranquina, però puc aventurar hipòtesis a partir del que he vist en altres llocs: un cert embafament de sardanes causat pel boom dels setanta, el paper que puguin tenir les entitats sardanistes en relació a les altres entitats de cultura popular, una certa mitificació de les expressions culturals més antigues... I parlo de Vilafranca perquè vaig ser-hi, però segurament podria dir el mateix de molts altres llocs. Mirem qualsevol programa de festes, i preguntem-nos: on són les sardanes? La resposta ens explicarà millor el futur d'aquesta dansa en la localitat, que no pas el nombre d'escoles on s'hi facin cursets per a infants.

I la segona reflexió que m'he estat fent intenta respondre a la pregunta: per què les persones interessades (o aficionades, o apassionades) per ballar gegants, per ballar bastons, per ballar figures del bestiari, per fer castells, per tocar la gralla o els instruments de les cobles de ministrers, molt sovint no tenen interès en ballar (o saber ballar) sardanes? I, tot intentant trobar quin és l'element comú que uneix les expressions d'èxit, m'adono que es tracta en tots casos de mostres de cultura popular de format "actuació": m'implico en un grup, assajo, em vesteixo d'una determinada manera i actuo davant d'un públic. És a dir, que són persones interessades per la "dimensió ritual" de la festa, però des d'una orientació vers un resultat (el ball, el castell, etc.). Just el contrari, per exemple, d'una altra expressió de cultura popular i tradicional de cert èxit: el ball folk. Allà, el ritual festiu desapareix (parlem sovint de balls descontextualitzats), però desapareix també la frontera actors-públic. La sardana, davant d'això, queda en un punt intermedi: manté l'element ritual (la ballada de festa major) i no és una actuació. Estaria al nivell, doncs, de balls participatius com espolsades, contrapassos, etc. (i al punt oposat dels esbarts, que com a espectacle ballen danses descontextualitzades).

Sardana de germanor (Cardedeu, 2017)

Potser la clau, si volem que la sardana no se'ns escapi de les mans, i lligant-ho amb la primera reflexió, seria reivindicar en el sí de l'imaginari social de la festa els espais rituals de participació oberta a tot el públic. Que el prestigi d'aquesta ritualitat (que és el que mou les persones a implicar-se a les expressions "actuació") també arribi a les expressions "participatives". Un exemple bonic, penso, en aquest sentit, és el model de Cardedeu. Allà, el dia 15 d'agost, dia de la Mare de Déu, a l'acabar els balls de les colles (gegants, diables, el verro, els bastoners, el ball de cintes...) a la plaça de l'església, es fa una "sardana de germanor", ballada pels membres de les colles i el públic. D'aquesta manera la sardana forma part del protocol dels anomenats "Entremesos del Quinze" i, com a tal, dels elements patrimonials de la festa major cardedeuenca. I, el diumenge més proper al dia 15, al migdia, es balla l'espolsada: una dansa recuperada ara fa quatre anys, i on no existeix una colla de balladors: són tots els cardedeuencs que són cridats a ballar-la (uns dies abans de festes es fa un assaig per si algú vol repassar-la). Així, les expressions participatives de la festa conviuen i es retroalimenten amb la resta, i són reconegudes i valorades com a element central de la Festa Major.

Si reivindiquem les expressions participatives dins la dimensió ritual de la festa (el protocol festiu) i singularment la sardana, si les fem entrar dins l'imaginari social del que és la festa, si les fem presents al costat de la resta d'expressions de cultura popular i tradicional, no només potser salvem la sardana, sinó que també salvem la festa tradicional, una festa on tots podem participar-hi, ser-ne protagonistes, i no només aplaudir al final del ball.

dimarts, 29 d’agost de 2017

M'agraden les sardanes. És greu, doctor?

Bon dia, senyor metge. Us he vingut a veure perquè estic una mica preocupat per una cosa que m'està passant d'ençà un temps fins ara. Deixeu-me que us situï: tot va començar ja fa uns anys, quan en Jaume Ayats va treure el llibre "Córrer la sardana: balls, joves i conflictes". En aquell moment ja m'agradaven les sardanes, però com a música de fons, sense donar-hi gaire importància. Sempre m'ha agradat anar a veure els músics de la cobla, i la música de les sardanes sempre he trobat que fa festa, i que remet a dies d'alegria i germanor, a matins lluminosos de diumenge, o a vespres d'estiu. La lectura de l'Ayats va fer, però, que m'adonés que darrere la sardana hi havia més teca de la que es veia a simple vista, i els estereotips, carregats d'autoodi, van començar a caure. I aparegué la sardana fatxenda, revolucionària, insolent...

Una lectura et porta a una altra, i un dia va venir a petar a les meves mans un llibre brillantment desconcertant: "Una màquina d'espavilar ocells de nit", d'en Jordi Lara. En una esplèndida road movie casolana, Lara (escriptor i músic) presenta la seva experiència polièdrica amb la sardana: la seva relació amb la generació anterior de músics, la seva experiència iniciàtica en una cobla en plena adolescència, el seu viatge a la recerca dels orígens familiars de Pep Ventura... Els humans ens relacionem emocionalment amb el món que ens envolta i, sobretot després d'aquestes dues lectures, la meva relació emocional amb la sardana va girar com un mitjó.

Aleshores, els bons amics de Xuriach van organitzar un taller sobre contrapassos i sardanes. I amb en Carles Mas, en Marc Riera, l'Anna Romaní, en Panxito, i altres musicassos i ballarins, vam anar mirant d'entendre i de desentortolligar el confús nexe d'unió entre el contrapàs, la sardana curta i la sardana llarga: el sentit de comptar i repartir, la figura del capdanser, el significat de "treure el contrapàs", el punteig i el saltat, el rest i la rotllana, el significat literal de "córrer la sardana"... Tot prenia sentit, tot encaixava.

Paral·lelament, vaig adonar-me que la meva relació amb la música tradicional començava a mostrar símptomes d'esgotament, de necessitat d'un canvi de cicle. Massa anys de cercavila en cercavila, en un món absolutament devastat per la mediocritat i la banalitat. Quin sentit té mirar de tocar dignament i esforçadament el flabiol al carrer, si davant i darrere sols hi tindràs ninots maldrestres, bandes de grallers desafinats, batucades arrítmiques i un públic que només et veu com un espectacle d'animació infantil? Quin sentit té fer pedagogia, engrescar en la cultura popular i tradicional, posar en valor el patrimoni festiu, en un món on la conclusió sempre acaba sent: "Sí, però feu gresca, eh? Fal·leeeeeeeeera!"?

I, aleshores, la sardana. Aquella rotllana on sempre hi ets convidat. Aquella gent gran esforçada, que et somriu quan t'incorpores a la dansa. Aquell ordre, aquell respecte. Un flabiolaire que fa escales i arpegis que jo mai no sabré fer. Uns tibles que em fan pensar en les virtuoses gralles del Penedès i el Camp de Tarragona. Unes tenores amb un so dolcíssim que res no té a veure amb aquelles tarotes que semblen reclams d'ànec. Uns metalls fantàstics, com de xaranga, com de fanfàrria. Tot afinat, tot a lloc. I et poses a ballar i, de cop, t'adones que el més important, ni és la sardana, ni és la cobla. És la relació social, el paper del ball. És la presència, la consciència. I això, aquest tresor secret, et relliga amb l'essència de la festa, que és comuna a tot arreu on aquest sentir de la festa s'ha preservat. I et sents a prop dels balladors de jotes de l'Ebre o de Mallorca, amb els músics de flauta de la Maragatería, amb els geganters de Navarra, amb els acordionistes d'organetti de Sardenya, amb els castellers de Vilafranca... I et sents un privilegiat.

I comences a investigar, i a llegir. Sardanes de deu, set, cinc tirades. Sistema empordanès o selvatà. Amb quin peu començo la tirada de llargs? I admires aquell avi que compta i reparteix. I descobreixes la diferència entre una colla sardanista i una agrupació sardanista. I crees una llista de sardanes a Spotify. Cada dia, aprens més coses. I a cada aprenentatge, més t'agrada. I et descobreixes buscant, al programa de festes, quan hi ha sardanes, per si de cas el passeig t'hi porta. I un dia t'adones que t'agrada més la sardana Juny d'en Garreta tocada per la Principal de la Bisbal, que no pas per la Sant Jordi. I en aquell moment t'adones que t'ha atrapat.

És greu, doctor?

divendres, 23 de juny de 2017

Emma Maleras, la dama de les castanyoles

Ara fa deu dies morí, als noranta-sis anys, Emma Maleras, la revolucionària de les castanyoles, que aconseguí que aquest instrument guanyés el reconeixement, acadèmic i social, que per dret mereixia.

Voltant per can Youtubre he trobat un curiós documental sobre ella, produït per TVE l'any 1986. Serveixi com a record d'una pionera que fou exemple de constància i compromís.

Està dividit en dues parts, el podeu veure aquí:



 
Emma Maleras: una vida dedicada a las castañuelas
TVE, 1986

dimecres, 7 de juny de 2017

Despacito

Bé, sembla que la "kansión del berano" serà Despacito, de Luis Fonsi. Més enllà de la música en sí, m'ha fet gràcia que al videoclip hi aparegui un instrument dels "poc habituals", dels que no formen part de l'estàndard de la música comercial internacional:



Es tracta d'un "cuatro de Puerto Rico" (de fet, Fonsi és portorriqueny), i segons llegim a la web 19trastes:

Santo y seña de la música tradicional portorriqueña, el cuatro es un instrumento de 10 cuerdas metálicas dobles, algo más pequeño que la guitarra y un contorno que recuerda al violín.

En menor medida se toca en República Dominicana (con 4 ódenes y 7 cuerdas en total, la 1ª simple).

El orígen son los laúdes llevados a la isla por los españoles durante los siglos XVI y XVII que fueron evolucionando a esta forma criolla. A finales del siglo 19 los jíbaros (campesinos) empezaron a llevarlos a las ciudades desde las haciendas, empezando a tomar carta de naturaleza como instrumento nacional en que se consolidó durante los años 20 y 30.

Hay modelos de los registros soprano, alto, tenor y bajo.

Se afina en intervalos de cuartas en Sol-Re-La-Mi-Si (de agudos a graves).

També té entradeta a la Viquipèdia: https://es.wikipedia.org/wiki/Cuatro_puertorrique%C3%B1o

Algun dia algú hauria de publicar la "Guia de camp dels cordòfons americans", sortiria un bon volum!